Cultura

Enric Palomar

COMPOSITOR

“Estic convençut que, amb Rosalía, tornarem a treballar plegats”

Si, musicalment, lluito per alguna cosa, aquesta és aconseguir un “so Palomar”
Volia fer una obra que pogués tenir una certa condició de cantata escènica

Ciutadà berlinès des del 2014, Enric Palomar (Badalona, 1964) és aquests dies a Barcelona per assistir a l’estrena mundial de Tres amores oscuros, una obra d’encàrrec amb textos de Lorca i la participació dels pianistes Marco Mezquida i Carles Marigó, el cantaor Pere Martínez, la mezzosoprano Lídia Vinyes-Curtis i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) dirigida per Josep Caballé. L’obra, de 50 minuts, forma part d’un programa que es completa amb La Ventafocs de Prokófiev, i es podrà escoltar a L’Auditori de Barcelona –on, el 2017, el compositor, també amb Caballé i Pere Martínez, va invocar Enrique Morente amb Réquiem por el cantaor de los poetas– en dues funcions: demà i dissabte (en línia, també, a través de L’Auditori Digital) a les 19 h. L'espectacle és part, també, del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Palomar, autor d’algunes de les òperes catalanes més reeixides dels últims temps, com és el cas de La cabeza del Bautista (Gran Teatre del Liceu, 2009), i dels Poemas del exilio de Rafael Alberti que va cantar Miguel Poveda (Premi Ciutat de Barcelona 2004), ens reitera, en començar i acabar l’entrevista, la seva condició d’“outsider”.

Què el fa considerar-se un ‘outsider’?
El fet de ser algú aliè a l’establishment cultural i d’haver-me construït un camí fora del que és l’habitual en els compositors, com poden ser les beques a l’estranger, on he anat a viure, sí, però ja de gran. Això m’ha possibilitat crear un llenguatge personal, que és la meva autèntica batalla. Si, musicalment, lluito per alguna cosa, aquesta és aconseguir un “so Palomar”.
Per què Berlín?
Va ser el fruit d’una recerca personal molt bèstia. Amb 45 anys havia fet ja una òpera al Liceu [la ja esmentada La cabeza del Bautista], un encàrrec del Ballet Nacional d’Espanya [Negro Goya]... Va arribar un moment que vaig notar que tenia la necessitat de buscar nous reptes.
Pot ser temerari, demanar-li una comparativa entre la vida cultural de Berlín i la d’aquí...
Podríem parlar de molts plans de resposta, sí. Allà hi ha molt públic, i la franja luterana ha fomentat una altra manera d’entendre el fet musical. Entre els músics existeix un fortíssim sentiment de pertinença a les orquestres on toquen i tinc amics amb oficis, per exemple, que no tenen res a veure amb la música però que, tanmateix, et sorprenen taral·larejant la Italiana de Mendelssohn. Quan vaig arribar-hi, l’impacte amb coses com aquesta va ser total.
Quin és l’origen de ‘Tres amores oscuros’?
És un encàrrec de L’Auditori, on el Réquiem [por el cantaor de los poetas], fa quatre anys, va tenir una bona acollida entre l’orquestra, que s’hi va sentir molt còmoda. Volia, en aquest cas, fer una obra que pogués tenir una certa condició de cantata escènica, amb textos amb gairebé format de llibret.
D’on sorgeix aquest interès pel jazz i les músiques populars, especialment el flamenc?
Tot i que jo vaig néixer a Badalona, vaig créixer a l’Hospitalet. Era un adolescent elèctric fent rock-and-roll en tots i cadascun dels soterranis de l’Hospitalet, queixes dels veïns incloses. Va arribar un moment, però, que vaig tenir la necessitat de sofisticar el meu llenguatge i el pas del rock al jazz era força natural. Aquesta vessant va unir-se als meus estudis de clàssica i la descoberta, amb vint anys, de tot el món francès, amb Debussy i Ravel, que és d’on prové el meu interès a fer música simfònica com a tal. Amb l’impressionisme francès vaig descobrir-hi un seguit de connexions, com la que hi ha amb Manuel de Falla. I el transvasament de Falla al flamenc és evident. Vaig començar a entendre que era possible fonamentar un corpus estètic contemporani amb tota aquesta herència hispànica. Crec que he fet un camí i que, finalment, especialment arran de Juana [una òpera de cambra basada en la vida de Joana I de Castella estrenada l’any 2005 a Alemanya], he trobat un so que em defineix.
L’any 2013 va estrenar a Barts ‘Nunca los daré por muertos’, un homenatge al poeta argentí Juan Gelman en forma de cantata i en què la cantant era una aleshores desconeguda... Rosalía.
El primer cop que m’hi vaig reunir, quan jo era director artístic del Taller de Músics, ella tenia disset anys. Recordo haver-li recomanat, per exemple, que fos molt inquieta amb els assumptes literaris, i vaig acabar tenint-hi una relació molt més que cordial. Tenia molt bona relació amb els meus fills, també! A Rosalía li conec molt bé els seus recursos de veu, i estic convençut que, quan les coses li siguin més tranquil·les, tornarem a treballar plegats.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.