Cultura

Agustí Villaronga

Director de cinema

“Al límit traiem el millor i el pitjor”

Agustí Villaronga (Palma, 1953) ho ha tornat a fer: El ventre del mar , adaptació d’un capítol del llibre Oceà, d’Alessandro Baricco, va arrasar al Festival de Màlaga amb sis premis, inclosos el de millor film, direcció, actor (Roger Casamajor)... Els guardons “situen en el mapa una pel·lícula petita com aquesta”, diu el cineasta, que recrea en blanc i negre, amb una complexa estructura narrativa i imatges molt potents, la lluita per la supervivència en un rai dels nàufrags d’un vaixell francès enfonsat el 1816. Òscar Kapoya encarna l’altre protagonista.

Per què es va concretar ara aquesta adaptació de Baricco que fa molts anys que volia fer?
Deu fer vint anys. Es va concretar gràcies a la pandèmia. Alessandro Baricco m’agrada molt. El vaig conèixer per un projecte que no vaig arribar a fer, però m’agrada tot el que escriu. Em va impressionar moltíssim aquest capítol d’Oceà [1993] que es titula El ventre del mar. Era molt fàcil d’adaptar en teatre, perquè en realitat estava protagonitzat per dos personatges, un oficial metge i un mariner ras, que contaven a la seva manera aquests catorze dies de naufragi d’aquesta balsa en què va morir pràcticament tothom: de 154 en van sobreviure nou. Però el projecte no va interessar pel motiu que fos. En el moment de la pandèmia, quan estàvem confinats, vaig pensar que era el moment de fer-ho. Érem a Mallorca, no podíem sortir, i vam decidir fer-la aquí mateix, amb un equip petit. Vaig poder fer el guió molt ràpidament perquè el tenia molt mamat, per dir-ho d’alguna manera, només l’havia de canviar a una estructura més cinematogràfica, sense prescindir mai de l’estructura teatral ni de la literària que li havia donat Baricco. És una obra que es deu a la literatura, el teatre i el cinema.
Li resulta més fàcil, per la seva trajectòria, concretar un projecte així com a pel·lícula?
Està feta amb molt pocs diners, uns 400.000 euros. Per a una pel·lícula és una misèria. Els sous nostres, sobretot els dels caps d’equip, eren baixíssims, quasi no donaven ni per viure. Un projecte així es fa per amor al cinema. No és una solució fer pel·lícules així, es pot fer de tant en tant. Amb aquest pressupost, a l’hora de demanar un ajut, a mi, que ja fa molts anys que hi soc –he fet tretze o catorze pel·lícules–, em resulta més fàcil que a algú que no coneixes. Ara que soc gran, en criden, no tenc problemes de feina. Però això ha arribat molt tard.
La peripècia d’aquests homes recorda la dels refugiats que travessen el Mediterrani...
No, en absolut, és casual. Quan vaig llegir el text l’última vegada, quan feia el guió, era impossible obviar el que estava passant al Mediterrani. Era una referència directa tota l’estona. El mes de maig es va trobar un cayuco amb 23 persones mortes i tres supervivents. Un d’ells era un noi de 16 o 18 anys de Mali, que va escriure un dietari. El dia 12, quan el mar ja s’havia emportat alguns dels seus companys, la gent va començar a tirar-se al mar. El primer va dir que anava a buscar tabac. Un altre, que havia vist la seva mare. El cap ja els trabucava. A mi és el que m’interessa més d’El ventre del mar, no els fets en si, les penúries que passen, sinó com ens transcendeix, com la força de la naturalesa, del mar, i les inclemències, la set, la gana, el sol..., poden arribar a fer que la persona estigui en un estat devastadíssim. El text de Baricco té molt d’això. Entra en una part, de la qual normalment no parlem, ens quedem en la part purament física, en el fet que van morir tantes persones. El relat del noi de Mali em va sorprendre perquè ho explicava des de dins, no des del físic. Era un relat molt més místic, que anava més enllà. Això és el que m’agrada més del text de Baricco.
Creu que una situació tan extrema treu el millor o el pitjor de les persones?
Jo crec que surten les dues coses. Així com la natura no la jutges, no jutges un volcà, les persones humanes arriba un moment que, en situacions límit, traiem el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. Passen coses extraordinàries, com que una mare doni la vida pel seu fill. Però entre tu i jo, esculls el jo, això també és veritat.
Deia un director rus fa poc a Sitges que la pantalla és un mirall on l’espectador es veu reflectit. Veu així el cinema?
Sí, m’agrada aquesta idea. Jo dic que és com una finestreta des d’on mires altres mons, però també és un mirall, perquè els mires des d’una visió subjectiva, i quan veus una pel·lícula i t’ha remogut coses és perquè veus coses de tu mateix al mirall. Si una pel·lícula et remou coses, ja val la pena haver-la feta.
Quina relació té amb el mar, com a mallorquí?
Tenc una relació bona, normal. He viscut molts anys davant de la mar, ca nostra hi està, i sortia amb el botet... El normal. No hi tenc una relació que vagi més enllà, no puc parlar meravelles de la mar. Por me fa segons on caigui. Si no, no me’n fa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.