Opinió

Ombres de primavera

La vida als terrats

“El confinament ha reactivat la vida als terrats de la ciutat: mainada que hi juga, gent que com jo camina, joves que fan exercicis físics, d’altres que ballen...

“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.” De cop he recordat com comença el conte Te deix, amor, la mar com a penyora, de Carme Riera, mentre donava voltes pel terrat de l’edifici on visc. No és des de la meva finestra, però, en tot cas, m’he sentit privilegiada davant el paisatge urbà que vaig veient mentre camino pel terrat intentant moure’m per no quedar encarcarada. No és que em senti com el Pijoaparte que creu que dominarà el món contemplant la ciutat als seus peus des del Carmel, però em sembla com si tingués tot Barcelona a l’abast de la mirada.

Començant per un costat, quedant-m’hi quieta, veig a sota el pati interior més gran del Gòtic. Tan gran que és difícil exercir-hi el voyeurisme de James Stewart a La finestra indiscreta, però, tanmateix, hi observo com el confinament ha reactivat la vida als terrats de la ciutat: mainada que hi juga, gent que com jo camina, joves que fan exercicis físics, d’altres que ballen i, en fi, també alguns que semblen de festa; això, però, depèn dels dies, perquè, com si s’hi reflectís l’estat anímic col·lectiu, n’hi ha en què, almenys a l’hora canviant en què pujo al meu, no s’hi veu quasi ningú. En tot cas, allà mateix, si aixeco la vista veig l’estàtua de la Mare de Déu de la Mercè, que, sobretot de nit i encara més des del balcó de casa, sembla suspesa a l’aire. Si em fixo en més enllà, diviso les torres bessones de la Vila Olímpica i, si vaig girant el cap, l’edifici de Correus a la Via Laietana, em sembla entreveure Santa Maria del Mar i segur que veig la punxa de la catedral.

Movent-me, seguint la part més llarga del terrat, no tinc gaire lluny la basílica de Santa Maria del Pi i al fons, lluny, el Tibidado, del qual, des d’aquesta perspectiva, sembla que és a prop el repetidor de Collserola. Arribant fins a l’altre costat, diviso el palau de Montjuïc, la torre Calatrava i, veient-la a prop, la torre Colom i, a l’extrem, la mateixa estàtua de Colom. Sempre hi ha un moment en què aquest paisatge, tan conegut, se’m fa estrany, avenint-se a aquesta experiència del sinistre que ens atrapa. Aleshores, tornant al lloc del principi, repenjant-me a la barana mentre giro el cap a la dreta, veig al fons la mar. I encara que “aquesta mar no s’assembla a la nostra” (com li escriu la narradora del conte de Riera a la seva estimada) hi ha alguna cosa que em reconforta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.